L' ESGLÉSIA LUTERANA

FELIÇ DIA DE LA REFORMA!!

2011-10-31T05:47:00.002+01:00

J.S. Bach (music luterà) va transformar "Castell Fort" (himne de la Reforma, fet per Martí Luter), en la cantata BWV 80 "Ein Feste Burg ist unser Gott".

Tant la lletra del himne "Castell Fort" com de la cantata de Bach estàn fonamentades
en Salms 46.

SALMS 46

1 Per al mestre de cor. Del recull dels fills de Corè. A la tonada de «Alamot». Càntic.

2 Déu és el nostre castell de refugi,

un defensor ferm en hores de perill.

3 No temem res quan se somou la terra,

quan les muntanyes trontollen dins els mars,

4 quan bramulen i escumegen les aigües abismals

i al seu embat s'estremeixen les muntanyes. Pausa

5 Els braços d'un riu alegren la ciutat de Déu,

la mansió més sagrada de l'Altíssim.

6 Déu és al mig d'ella, no pot trontollar.

Déu la defensa abans que apunti el dia;

7 si s'amotinen nacions i trontollen reialmes,

fa esclatar el seu tro, i la terra es desfà.

8 El Senyor de l'univers és amb nosaltres,

la nostra muralla és el Déu de Jacob. Pausa

9 Veniu, mireu les gestes del Senyor,

les meravelles que fa sobre la terra.

10 A tot arreu ha fet cessar els combats,

ha trencat els arcs i trossejat les llances,

ha tirat al foc els escuts.

11 «Desistiu, reconeixeu que jo sóc Déu;

domino els pobles, domino el món.»

12 El Senyor de l'univers és amb nosaltres,

la nostra muralla és el Déu de Jacob. Pausa

LA ROSA DE LUTER (o el segell de Luter)

La "rosa", un distintiu de la teologia luterana. Es compon de cinc elements: la creu negra, el cor vermell, els cinc pètals blancs, el fons blau i l’anell daurat. Cada part té el seu significat:

La creu negra, al centre de l’emblema recorda que en Jesús, Déu ve al nostre encontre sacrificant la seva vida i vencent el poder de la mort al nostre favor. Per a que tot aquell que creu en Ell, no mori sinó tingui vida eterna (Joan 3:16). La creu negra, envoltada pel cor vermell, significa que Crist és el centre de la vida de la Comunitat i de l’Església. Ell és el més important. A partir d’Ell totes les altres coses i persones reben el deu degut lloc i el seu valor.

El cor ens fa recordar que es per la fe que som justificats. El color vermell és símbol de l’amor que es dóna i es reparteix. Així com Crist ens va estimar, també els seus s’estimen els uns als altres. Així com Crist serveix els seus, ells es serveixen els uns als altres, cada qual conforme al do que va rebre (Gàlates 6:2). Seguim el crucificat, confiant que la creu no porta mort sinó que ens manté vius.

Els cinc pètals blancs assenyalen que per la fe, que actua en favor de la justícia i de la pau, tenim alegria, consol i pau de Déu per amb nosaltres mateixos i pels uns amb els altres. Això és el que el color blanc simbolitza.

El color blau recorda el cel i inspira a la fidelitat a Déu. En Crist Ell va venir a salvar-nos i a unir-nos en Comunitat. Crist regna des de l’Ascensió. A partir del Pentecostès Ell crea, envia i guia la seva Església i, anant davant d’ella, li obre el camí. Aquesta és la base de la nostra esperança.

L’anell daurat recorda l’or, metall més apreciat. Simbolitza tot el que Déu ens atorga per fe, en forma de senyals: perdó, comunió, esperança, sentit de vida, opció al dia a dia. Apunta també al que ens serà atorgat a l’eternitat: alegria sense fi, satisfacció de totes les necessitats i desitjos. Aleshores veurem cara a cara, a aquell en qui hem cregut.

Ja que la roda fou creada de manera bella i ordenada, també l’església està motivada a invertir creativament en la confecció del seu pla missioner. Inspirada pel símbol de la rosa de Luter, la Comunitat elaborarà un planejament deductiu i participatiu de la missió. Partint del centre, la seva forma en cercles s’assembla a anells subseqüents, com aquells provocats a la superfície d’un llac quan es llença una pedra.

La creu de Crist és el punt de partida de tota i qualsevol missió de l’Església, i amb la força de la pròpia creu, la missió s’expandeix fins els confins de la terra.

Jesus converteix l'aigua en vi...

2011-04-16T05:00:00.003+02:00

Jesus és la resurrecció i la vida

2011-04-15T19:25:00.001+02:00

Lectura: Joan 11:17-27

Salm 90

“Li diu Jesús: Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà” Joan 11:25

Tot esser humà te por de parlar de la mort. Possiblement a uns els afecta d'una manera diferent que a d'altres, però no es pot negar que afrontar les conseqüències de la mort ens comporta molt sofriment i separació. Qui hem perdut un esser estimat, sabem que no és fàcil superar aquesta etapa. La mort va venir com a conseqüència dels nostres pecats. Hem sigut condemnats a la mort física i espiritual.

A la lectura bíblica (Joan 11:17-27) trobem a dues germanes que estan sofrint a causa de la mort del seu germà. Una d'elles li diu a Jesus que ell (el germà) ressuscitarà; li diu que sap que ell ressuscitarà en el dia final. En aquest punt, Jesus pronuncia aquestes belles paraules: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà”. Jesus té el poder absolut sobre la vda i la mort. El Senyor va ressuscitar a Llàtzer i va demostrar que té domini sobre la mort i que és ell qui dóna la vida, Déu totpoderós. Qui rep el perdó dels seus pecats per la gràcia de Déu en Crist Jesus, tot i que passi per la mort, té la promesa de la resurrecció i la vida eterna. Això és una bona noticia que no hem d'oblidar! La mort per als Cristians no té l'última paraula! Vivim confiats en la promesa de resurrecció que ens dóna Déu com a fills seus.

Oració: Gràcies Senyor per l'esperança de resurrecció i vida eterna. En nom de Jesus. Amen.

2011-04-05T19:24:00.000+02:00

LA VERITABLE ADORACIÓ

Llegeix Joan 4:4-26
Psalms 95

"Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare." Joan 4:23

Quan busquem adorar Déu només amb els nostres propis recursos, acabem en un problema.

Aquest va ser el cas de la dona Samaritana amb la seva pregunta de geografia (adorarem a Déu a la muntanya de Gerizim o a Jerusalem? -- llegeix Joan 4:19). La resposta del Senyor va més enllà de Gerizim i Jerusalem. Jesús es a quí hem d'anar per fer la veritable adoració. Ell és el temple de Déu en la carn. Les seves paraules són el camí, la veritat I la vida. Només Ell ens dóna accés al Pare.

El Pare busca adoradors. Quan anem a l'església, ens reuneix mitjançant les paraules de Jesús, per tenir vida en el seu nom. La veritable adoració no és el que nosaltres fem per Déu, és l'acció que Jesucrist va fer, fa i farà, quan vam ser batejats. Ells ens ha fet hereters de la vida eterna.

Oració: Senyor, obre el meu cor per poder escoltar-te. Ajuda'm a retindre el teu missatge de manera pura. Per Jesús. Amen.

Mesures de seguretat

2010-11-02T21:39:00.000+01:00

Feliç Día de la Reforma! + 493 Anys de Llibertat

2010-10-31T00:01:00.004+02:00

Temps de Reforma (2a. Part)

2010-10-19T10:00:00.017+02:00

EL LUTERANISME A ALEMANYA

La veritat divina redescoberta pel monjo agustí: “El just per la fe viurà” va començar a ser predicada i com una mica de llevat a la massa, va començar a generar “vida abundant” en quantitats de cors que rebien tan bona nova que els treia del temor al goig de la salvació de Crist Jesús.

En un intent per frenar la marxa de les “revoltes”, l’emperador Carles V i els prínceps alemanys i eclesiàstics es van reunir el 1521 a la Dieta de Worms i van instar Luter a retractar-se. Aquest es va negar un cop més proclamant amb convicció que només si es demostrava amb les Sagrades Escriptures que estava equivocat, es retractaria. Va ser declarat fora de la llei. Durant gairebé un any va romandre amagat al castell de Wartburg, protegit pel Príncep elector de Sajonia, Frederic el Savi. Durant el temps que va romandre ocult i protegit sota el pseudònim del “Cavaller Jordi”, es va dedicar a traduir la Bíblia a l’alemany i a escriure petits tractats en els que exposava els seus aprenentatges a partir de l’estudi de la Bíblia. Tot i que les seves obres havien estat prohibides per edicte imperial, van ser distribuïdes en públic i es van convertir en poderosos instruments per a fer de les grans ciutats alemanyes centres del naixent moviment cristià luterà.

L’ensenyament pur de la Paraula de Déu va produir un moviment espiritual que es va estendre vertiginosament entre el poble, i quan Luter va abandonar el seu retir, va ser rebut a casa seva a Wittenberg com a un líder espiritual.

Alemanya s’havia dividit per motivacions religioses i econòmiques. Aquells que estaven més interessats en preservar l’ordre tradicional, com l’emperador, alguns prínceps i l’alt clergat, van recolzar l’Església catòlica. El luteranisme estava recolzat pels prínceps del nord d’Alemanya, el baix clergat, els comerciants i els sectors de la pagesia, els qui van aprofitar la situació com a una oportunitat per a obtenir una major independència tants de les esferes religioses com de les econòmiques. La guerra oberta entre les dues fraccions va esclatar el 1524 amb el començament de la Guerra dels Camperols. La guerra era en suma un intent per part d’aquests de millorar la seva mísera situació econòmica. Luter va desaprovar la utilització de les seves demandes de reforma per a justificar una revolta social i tot i que en un principi va procurar buscar una sortida pacífica al conflicte, ben d’hora es va tornar contra els camperols i en un escrit titulat Contra les hordes de camperols assassins i lladres, 1525, els va condemnar per recórrer a la violència; el que el va fer guanyar el recolzament de nombrosos nobles. Els camperols van ser derrotats el 1525. A la Dieta de Spira (1526) l’emperador va concedir que els estats reglamentessin al seu lliure albir, i només als seus dominis, la qüestió religiosa. Tres anys més tard, el 1529, la majoria catòlica va obtenir la revocació de l’acord, el que va fer que els luterans elevessin fins l’emperador la seva més enèrgica protesta. Des d’aleshores se’ls va començar a dir protestants, denominació que posteriorment es va estendre a tots els grups reformistes oposats al dirigisme de Roma.

El 1530 l’erudit alemany i religiós Felip Melanchthon va redactar una confessió de les doctrines luteranes apreheses de la Paraula de Déu, coneguda com la Confessió d’Augsburg. Aquesta Confessió es va establir com a fonament de la nova Església luterana i el seu credo. Amb posterioritat, es van produir una sèrie de guerres amb França i els turcs que van evitar que Carles V dirigís els seus exèrcits contra els luterans, però el 1546 l’emperador va quedar lliure de compromisos internacionals i aliant-se amb diversos prínceps alemanys va declarar la guerra contra la Lliga d’Esmalcalda, una associació defensiva constituïda pels prínceps protestants. Les forces catòliques van tenir èxit al principi, derrotant els protestants a Mühlberg. No obstant, més tard, Carles V va ser obligat a firmar la pau. La guerra civil religiosa va acabar amb la Pau d’Augsburg el 1555. Aquesta declarava que els governadors dels Estats germànics podrien escollir entre el catolicisme i el luteranisme com a religió del seu territori, a la que s’haurien d’adscriure tots els seus súbdits. El luteranisme, per aleshores, la religió de vora la meitat de la població alemanya, va aconseguir al final el reconeixement oficial i així l’antic concepte d’una comunitat cristiana unida al terreny religiós a Europa occidental sota la suprema autoritat del Papa fou desbancat.

Des de dos anys abans que Luter comencés obertament la seva exposició de la Paraula de Déu, havia començat ja una Reforma independent a Suïssa, sota la direcció de Zwinglio. Aquest moviment no estava en complet acord amb el que anava dirigit per Luter, per tenir algunes diferències doctrinals, i per això els prínceps interessats van organitzar la conferència de Marburg entre Luter i Zwinglio, com a principals, juntament amb alguns dels seus partidaris. La qüestió principal es referia a la doctrina de la presència real del Cos i la Sang de Crist al Sant Sopar que confessava Luter. Segons aquesta doctrina tot el que participa del sagrament rep pa-cos i vi-sang de Crist. Zwinglio no va voler acceptar aquesta doctrina, sota cap concepte, i assegurava que el Sant Sopar no era més que un dinar simbòlic i recordatori del sacrifici de Crist. Així, tots els esforços dels prínceps per a assegurar una unitat confessional entre els partidaris de la Reforma, van fracassar, però els protestants no van deixar de lluitar pels seus drets, junta i separadament. L’any 1546 va morir Luter. Els últims anys de la seva vida havien estat de cures i amargures, però la seva mort va ser la d’un cristià que com Pau, havia lluitat la bona lluita, havia guardat la fe i esperava el guardó que el Senyor, el just jutge, li donaria en aquell dia.

Cap a una expressió de la fe luterana: La Fórmula de la Concòrdia

Quan Felip Melanchthon, el col·laborador de Luter, va anunciar la mort del gran Reformador amb aquestes paraules: “Immensa tristor! Se n’ha anat el genet i el carro d’Israel”, no va podia pronunciar paraules més exactes, però tampoc podia preveure la rapidesa amb que es presentarien els atacs. Políticament, els prínceps luterans, els seus territoris i ciutats jeien derrotats per les forces combinades de l’emperador Carles V i del papa Pau III a la breu guerra d’Esmalcalda (1547). Teològicament, la mort de Luter fou el punt de partida de divisions dins l’església luterana que amenaçaven destruir-la per complet.

El Interin d’Augsburg (1548) contenia les condicions que foren imposades als territoris luterans i que aquests per força van haver d’acceptar. Amb excepció de concessions, el papa i l’emperador van imposar el seu romanisme als luterans. Va ser, es podria dir, la completa extirpació de l’article central de la Reforma: la justificació per la gràcia per mitjà de la fe sola. Una píndola molt amarga pels luterans fou el fet que Joan Agrícola, en un temps associat a Luter, va exercir el paper principal a la capitulació davant els romanistes.

Melanchthon era el líder natural a qui podien acudir els luterans que havien sobreviscut. Però Melanchthon no estava equipat personal i emocionalment per tal càrrec. Ell també va sucumbir a la pressió al escriure un document d’arranjament substitutiu que portava el nom d’”Interin de Leipzig”, a finals de 1548. Era una mica millor que el primer en quant a les concessions que el luteranisme feia al romanisme. Com a resultat, la ja bastant esquinçada església estava passant per un terrible disturbi intern. Necessitava desesperadament un líder que ocupés el lloc de Luter. Maries Flacius va emergir al principi com el més gran rival de Melanchthon i l’actitud remisa d’aquest. Mentrestant, la situació política va millorar de sobte per què el duc Maurici de Sajonia, abans traïdor a la causa luterana, inesperadament es va tornar en contra de les forces de Carles V i del Papa i els va infligir una derrota decisiva. Això va tenir per resultat el Tractat de Passau (1552), que va donar els luterans estat legal o personeria jurídica i el dret de professar i exercir la seva fe sense cap limitació.

Tot i així, per aquest temps l’església luterana mateixa s’estava dividint a causa de diferències teològiques. La més aguda controvèrsia va esclatar entre els “felipistes” i els “luterans purs” o genuïns, dirigits pel fogós Flacius. Hi havia d’altres protagonistes, i d’altres controvèrsies. Amb el temps va sorgir un grup sòlid de teòlegs lleials que posseïen el sentir i el cor de Luter; foren tals com Martí Chemnitz i Jacob Andreae. També mereixen menció els laics que sentien profunda preocupació davant les conteses dels teòlegs, i que per fi van decidir posar tot quant estigués de part seva per a arribar a una solució genuïnament luterana de la lluita interna. El líder més destacat entre els laics fou el príncep August de Sajonia. Aquells teòlegs i laics desitjaven pau, pau genuïna, sense renunciar de cap manera a la doctrina pura.

Durant aquell període turbulent de trenta anys van fracassar un bon nombre de proposicions tendents a la reconciliació. Líders com Melanchthon i Flacius amb el temps van ser eclipsats per homes d’una nova generació. Martí Chemnitz va néixer el 1522. Va estudiar a Wittenberg, però es va especialitzar majorment en matemàtiques i idiomes, i per això no va tenir gaire contacte amb Luter. Les seves qualitats com a teòleg excel·lent van sortir a la llum més tard, majorment com a resultat del seu propi estudi assidu de la Sagrada Escriptura en els idiomes originals, hebreu i grec, i de tots els escrits de Luter. Jacob Andreae era propi de Wurtemberg i era sis anys menor que Chemnitz. Fou deixeble de Joan Brenz, un dels col·legues més íntims de Luter a la obra de la Reforma.

Els famosos “Sis Sermons” d’Andreae de 1572, que tractaven dels problemes que dividien els luterans, van servir de catalitzador. Dins d’un breu temps l’estil propi de sermons va ser substituït per un document en que les tesis i les antítesis van aparèixer en estil i llenguatge ben clars i lliures d’ambigüitats. Aquest document va passar per diversos estudis successius fins adquirir formació definitiva, i així fou signat per sis teòlegs, especialment seleccionats, el 29 de maig de 1577, al Claustre de Bergen, prop de Magdeburg. Els teòlegs que es van unir a Chemnitz i a Andreae foren David Chytraeus, Cristòbal Koerner, Nicolau Selnecker i Andreas Músculo. Aquell mateix dia van adoptar i van firmar l’Epítome, és a dir, una versió més breu, escrita per Andreae. Era la intenció que fos la versió dels laics. La dividida església luterana va sobreviure gràcies a aquest document.

L’Església Luterana ocupa un lloc singular al món per què recalca la doctrina de la justificació per la fe. Com a sostenidora de la doctrina pura al món cristià, té el sagrat deure, sota la direcció divina, de romandre fidel a aquesta doctrina, no sigui que l’Evangeli mateix es perdi i la teologia torni a les tenebres de la justícia per les obres i les religions naturals.

Realment històriques són les paraules amb que els confessors de 1577 van començar la seva declaració de fe: “Creiem, ensenyem i confessem que la única regla i norma segons la qual han de valorar-se i jutjar-se totes les doctrines juntament amb els qui les ensenyen, és exclusivament l’Escriptura profètica i apostòlica de l’Antic i el Nou Testament... D’altres escrits de teòlegs antics i moderns, sigui quin sigui el nom que porten, no han de considerar-se iguals a la Sagrada Escriptura...”

A la seva vegada, van citar els tres credos ecumènics, la Confessió Augsburg, l’Apologia de la Confessió, el Catecisme Menor i el Major de Luter als quals van anomenar “la Bíblia dels laics”, i els articles d’Esmalcalda de 1537, i aleshores van declarar:

“A aquesta guia, com queda dit, han d’ajustar-se totes les doctrines, i el que no estigui en conformitat amb elles, ha de rebutjar-se i condemnar-se com a contrari a la declaració unànime de la nostra fe... Així neix la Fórmula de la Concòrdia, exposició clara de l’ensenyament de la Sagrada Escriptura que l’Església Luterana confessa i ensenya.

La Sagrada Escriptura només roman com l’únic jutge, regla i norma segons la qual, com a única pedra de toc, han de ser discernides i jutjades totes les doctrines, per a determinar si són bones o dolentes, veritables o falses...

Aquí tenim el clar fonament de la seva fe, la norma per la qual podien articular i defensar la seva pròpia postura. Tal unitat a la fe, segons el seu parer, no és una cosa modelada pels homes, sinó donat per Déu; i per haver estat donat per Déu, ha de ser testificat i articulat davant el món, per amor a l’Evangeli”.

+++ Fí +++

Traducció al català: Alexandra Rojas

Temps de Reforma (1a. Part)

2010-10-09T18:00:00.002+02:00

Com d’altres esdeveniments importants de la història, la Reforma Luterana va tenir profundes arrels al passat que hem de conèixer per a comprendre millor aquest fet històric que va mostrar amb claredat l’acció salvadora de Déu amb la humanitat.

Durant l’Edat Mitjana l’Església va viure un temps d’obscuritat provocat pels seus propis líders. Com a exemple general podem esmentar que en tots els països hi havia prelats d’esperit mundà que descuidaven les seves obligacions i la disciplina de l’Església que es va tornar laxa. Amb freqüència, el comportament de bisbes, sacerdots i monjos provocava escàndol i descontent. A més a més, els governants de les diferents nacions a poc a poc començaven a demostrar que no estaven disposats a permetre que les recaptacions de l’Església al seu país s’enviessin a un Papa francès resident a França, per què inevitablement aquests diners, gastats a França, contribuirien a la prosperitat d’aquesta nació, que en molts casos representava l’enemic en guerres temporals.

Durant aquest període, la por al càstig que mereixien els pecats i el temor de perdre la salvació eterna van inquietar els homes. L’Església concedia indulgències, és a dir, perdons, a tots els qui realitzaven obres de caritat, peregrinatges o oracions o emprenien una creuada. Des del dogma sempre es va sostenir que la indulgència no tenia validesa per sí sola; havia d’estar acompanyada de la plegaria i la freqüència dels sagraments: confessió i comunió. Tot i això, cap a finals de l’Edat Mitjana, l’angustia espiritual es va accentuar L’Església va començar a acceptar almoines a canvi de les indulgències; però no les va assenyalar com a condició única i necessària per a aconseguir-les. No obstant això, en la seva desesperació, l’home va creure així, amb massa facilitat, que podia “comprar” la seva salvació futura.

És necessari tenir present que l’Església cristiana medieval era considerada com una institució indispensable, fundada per Jesús, per a guiar els fidels en qüestions de fe i, a través de l’administració dels set sagraments, els mitjans de la gràcia, salvar les ànimes de la condemna eterna. Els sagraments eren un mitjà indispensable per a la salvació i el clergat els administrava amb exclusivitat. Quan, als segles XII i XIII, els valdensos i abligensos van atacar el compartiment dels corromputs membres del clergat, es van veure obligats, per necessitat lògica, a negar el domini exclusiu dels mitjans de salvació per part de l’Església, per a poder descartar la dependència d’un sacerdot corromput.

Molts reformadors posteriors van arribar, impulsats per la mateixa lògica, a idèntiques conclusions. Durant la guerra dels cents anys, Joan Wycliffe (1320-1384), erudit d’Oxford i patriota anglès, va denunciar els mals de l’Església. Insistia en que l’Església havia de renunciar a tota autoritat temporal i afirmava que els anglesos no estaven obligats a pagar impostos al papat.

Va declarar que l’individu no depenia, per a la seva salvació, de la jerarquia eclesiàstica, sinó directament de Déu. Això el va portar a la conclusió que la Bíblia era la veritable guia cap a la fe, única i essencial. De conformitat amb aquestes creences, va traduir la Bíblia a l’anglès per a que el poble pogués llegir-la.

A Bohèmia va succeir una reacció religiós-patriótica similar. Joan Huss (1369-1415) havia estudiat els escrit de Wycliffe i va adoptar la major part de les seves concepcions religioses. En temps de Huss, els txecs van arribar a una forta consciència nacional. Els molestava la dominació alemanya i era inevitable que el ressentiment es bolqués cap els bisbes-prínceps alemanys, que governaven extensos funds sota l’imperi. El gran Estat – Església, governat des d’Avinyó i Roma, apareixia cada cop més, als ulls dels txecs, com a una institució estrangera.

Huss va afavorir la formació d’una Església nacional txeca, independent de Roma. Quan es van oferir indulgències a Bohèmia per a recaptar diners per a una creuada contra Nàpols, alguns dels artesans de Praga van declarar que les indulgències eren una mentida. Van ser condemnats i executats. Huss va ser excomunicat i Praga va quedar sotmesa a un interdicte. El rei va obligar Huss a retirar-se a la Universitat; es va mantenir al retir fins a la convocatòria del Concili de Constança, dos anys més tard, el 1414. Huss i el seu company de jerarquia, Jerònim de Praga, van viatjar a Constança per a exposar els seus arguments davant el concili. Van ser condemnats i cremats a la foguera.

L’abús de les indulgències

El 1513 va ascendir al tron papal un membre de la famosa família dels Médicis de Florència, que va prendre el nom de Lleó X. Lleó era humanista, un estudiós de l’antiga literatura llatina i un mecenes de l’art i les lletres renaixentistes. La construcció de la gran església de San Pere, a Roma, projectada per Bramant i Miquel Àngel, fou una iniciativa que va acollir amb entusiasme. Amb l’objecte d’impulsar aquella obra, va decretar indulgències pels fidels que contribuïssin a la construcció de San Pere, per l’intermedi del qual quedarien alliberats de les penes merescudes pels seus pecats, a condició, per suposat, de que obtinguessin el perdó de la manera acostumada, a través del sagrament de la penitència.

L’arquebisbe de Maguncia, Albert, que pertanyia a la família dels Hohenzollern, va veure en aquesta campanya d’indulgències una oportunitat per a resoldre les seves dificultats financeres. Una mica abans, Albert havia acudit als banquers Fugger amb una interessant proposició.

Només hi havia set inspectors al Sacre Imperi Romà i l’arquebisbe de Maguncia era un d’ells. L’emperador Maximilià era vell i hi havia diversos prínceps poderosos que cobejaven el títol d’emperador. Albert va raonar que, en tals circumstàncies, s’oferien pròdigs suborns als electors i, amb això en ment, va procurar obtenir la designació a l’arquebisbat vacant.

Albert posseïa ja dos beneficis eclesiàstics. Però va pensar que com el Papa tenia necessitat de fons per a la construcció de la Catedral de Sant Pere, si ell podia anticipar amb un pagament en efectiu les annates o primícies del seu nou benefici, que tradicionalment es pagaven a Roma, no tindria dificultat en obtenir la designació. Va demanar els Fugger que li avancessin la suma necessària. La designació es va efectuar d’acord amb el planejat.

Però la salut de l’emperador era millor del que Albert calculava i el producte del seu nou benefici, menor. Els interessos del seu deute amb els Fugger s’acumulaven amb més rapidesa del que Albert podia pagar. En conseqüència, va entrevistar en Fugger un cop més i va proposar una bestreta similar a Roma, sobre el producte anticipat de la campanya d’indulgències, a condició que Albert estigués a càrrec d’ella. Esperava pagar els seus deutes amb el recaptat de la campanya d’indulgències. Això també es va desenvolupar d’acord amb els designis d’Albert.

Albert va emprar aleshores un predicador entusiasta i irresponsable, Joan Tetzel, per a que viatgés per Alemanya i persuadís els fidels a fi que es mostressin generosos en les seves donacions pel fons de la indulgència. L’èxit de la seva pròpia oratòria sembla haver extraviat Tetzel. Va començar a afirmar que el perdó era innecessari pels qui compressin indulgències i que fins i tot era possible comprar el perdó de pecats no comesos encara. Aquestes afirmacions van sobtar molts dels alemanys més intel·ligents. Luter va protestar davant el elector, Frederic de Sajonia, i davant el seu superior eclesiàstic a Alemanya, que era, per suposat. Albert mateix. Quan els fidels arribaven a confessar-se, es va negar a reconèixer les indulgències de Tetzel i, naturalment, això va provocar commoció.

Enmig d’aquest context tan pervers en tots els aspectes, però principalment al sentit espiritual, en el que es nota clarament que no hi havia temor de Déu i “el sagrat era donar als gossos” (Mateu 7:6); Déu en el seu gran amor cap a la humanitat, un cop més estava conduint-la per a que trobés “un recés de pau espiritual” i pogués viure en la Veritat que va provenir del seu tro.

És així que va preparar a un simple home com a missatger de la Veritat Divina, per a un món tan “fosc”.

L’instrument fou Martí Luter, que va néixer a Eisleben el 10 de novembre de 1483, descendent de camperols, fet en el que sempre va insistir. El seu pare, Hans Luter, va treballar a les mines de coure de Mansfeld. Va rebre una sòlida educació a Mansfeld, Magdeburg i Eisenach. El 1501, als 17 anys, va ingressar a la universitat d’Erfurt, on es va llicenciar el 1502 i es va doctorar el 1505. Després va voler estudiar Dret com el seu pare volia, però l’estiu de 1505 va abandonar de sobte els seus estudis, va vendre els seus llibres i va ingressar al monestir dels agustins d’Erfurt, decisió que va sorprendre els seus amics i va consternar els seus pares. Més tard ho va explicar recordant que per aleshores va tenir un encontre amb la mort que el va fer sentir la fugacitat de la vida. Al monestir va complir les regles imposades pel noviciat però no va trobar la pau de Déu que s’esperava. A la tardor de 1506 va professar com a monjo i un any després es va ordenar sacerdot.

Amb el propòsit d’estudiar teologia per a ocupar una càtedra en una de les moltes universitats alemanyes regides pels monjos, el seu amic i conseller Johann von Taupitz, vicari general dels agustins, li va assignar el 1508 un curs introductori de filosofia moral a la nova universitat de Wittenberg (fundada el 1502). El 1509 es va llicenciar en teologia i va tornar a Erfurt, on va impartir classes i va estudiar (1509-1511). El novembre de 1510 va visitar Roma en representació de set monestirs agustins i va complir els deures religiosos acostumats per a un visitant pietós, però la mundanalitat del clergat romà el va indignar. Al poc temps de reprendre els seus deures a Erfurt, el van enviar a Wittenberg per a estudiar el doctorat de teologia. El 1512 es va doctorar i va assumir la càtedra de teologia bíblica que va conservar fins a la seva mort.

Luter va ser un predicador, professor i administrador molt actiu. Els seus estudis del Nou Testament el van portar a descobrir la veritat bíblica, tan clarament revelada “El just per la fe viurà” (Romans 1:17), que els homes es salven no pels seus propis esforços o mèrits, sinó pel do de la gràcia de Déu.

Martí Luter va construir, a principis del segle XVI, un sòlid edifici teològic, basat en el que ell considerava l’essència de l’Evangeli i en contra de la tradició eclesiàstica. Per l’agustí alemany, partint de la premissa de que l’”Evangelium est promissio”, havia d’anteposar la confiança al temor i la fe a les obres.

Tres postulats van ser i són l’essència de tot l’ensenyament de l’Església Luterana:

- Sola Fe
- Sola Gràcia
- Sola Escriptura

Les seves noranta-cinc tesis fixades, el 1517, a la porta de l’església de la Universitat de Wittenberg, de la que era professor, van iniciar la ruptura doctrinal amb Roma a l’atacar amb vehemència els abusos econòmics comesos a la predicació de les indulgències i l’estafa espiritual que eren per les pobres ànimes ignorants i atribolades. Les dues obres publicades el 1520 De la captivitat babilònica de l’Església, a la que afirmava la supremacia de la fe, i De la llibertat cristiana, a la que mantenia que la llibertat interior del cristià neix de la fe –do de Déu-, complementades cinc anys després per El captiveri de la voluntat, a la que va formular la doctrina de la predestinació segons la qual Déu atorga o no la seva gràcia als homes, independentment de les seves obres, van delimitar els punts fonamentals de la doctrina clara i consoladora de la Bíblia -herètica segons Roma-, que faria reaccionar immediatament el papat, excomunicant-lo aquell mateix any de 1520 per la butlla “Exsurge Domine”, i a l’emperador, en aquell temps Carles V, condemnant-lo a penes reservades als heretges per la dieta de Worms de 1521.

Tant l’excomunió papal com la condemna imperial, cadascuna de per sí amb força suficient per enfonsar al més complet ostracisme a qualsevol sobre el qui recaiguessin tals fallades, es van tornar ineficaços davant la Divina Providència.

De la història podem aprendre que:

Ningú a la història que s’hagi confrontat a Déu va sortir triomfant
Tot aquell que es va entregar totalment a la gràcia de Déu va guanyar “guerres espirituals” tremendes i fou de benedicció per a la humanitat. No va tenir tresors a aquest món, però sí grans riqueses el van esperar al cel junt el Senyor (Mateu 6:19-21). Sense cap mena de dubte Martí Luter és un clar exemple d’això.

Només dues???

2010-10-08T18:17:00.000+02:00

Què és la Rosa de Luter?

2010-10-07T10:47:00.000+02:00

LA ROSA DE LUTER

La "rosa", un distintiu de la teologia luterana. Es compon de cinc elements: la creu negra, el cor vermell, els cinc pètals blancs, el fons blau i l’anell daurat. Cada part té el seu significat:

La creu negra, al centre de l’emblema recorda que en Jesús, Déu ve al nostre encontre sacrificant la seva vida i vencent el poder de la mort al nostre favor. Per a que tot aquell que creu en Ell, no mori sinó tingui vida eterna (Joan 3:16). La creu negra, envoltada pel cor vermell, significa que Crist és el centre de la vida de la Comunitat i de l’Església. Ell és el més important. A partir d’Ell totes les altres coses i persones reben el deu degut lloc i el seu valor.

El cor ens fa recordar que es per la fe que som justificats. El color vermell és símbol de l’amor que es dóna i es reparteix. Així com Crist ens va estimar, també els seus s’estimen els uns als altres. Així com Crist serveix els seus, ells es serveixen els uns als altres, cada qual conforme al do que va rebre (Gàlates 6:2). Seguim el crucificat, confiant que la creu no porta mort sinó que ens manté vius.

Els cinc pètals blancs assenyalen que per la fe, que actua en favor de la justícia i de la pau, tenim alegria, consol i pau de Déu per amb nosaltres mateixos i pels uns amb els altres. Això és el que el color blanc simbolitza.

El color blau recorda el cel i inspira a la fidelitat a Déu. En Crist Ell va venir a salvar-nos i a unir-nos en Comunitat. Crist regna des de l’Ascensió. A partir del Pentecostès Ell crea, envia i guia la seva Església i, anant davant d’ella, li obre el camí. Aquesta és la base de la nostra esperança.

L’anell daurat recorda l’or, metall més apreciat. Simbolitza tot el que Déu ens atorga per fe, en forma de senyals: perdó, comunió, esperança, sentit de vida, opció al dia a dia. Apunta també al que ens serà atorgat a l’eternitat: alegria sense fi, satisfacció de totes les necessitats i desitjos. Aleshores veurem cara a cara, a aquell en qui hem cregut.

La creu de Crist és el punt de partida de tota i qualsevol missió de l’Església, i amb la força de la pròpia creu, la missió s’expandeix fins els confins de la terra.

Audio Missatge - Descarrega el teu pes sobre el Senyor

2010-10-05T10:00:00.001+02:00

Click aquí si no tens el "plug-in" instal·lat

Els Deu Manaments

2010-10-04T11:25:00.001+02:00

Com a cap de família ha d’ensenyar-los de manera senzilla als de casa seva.

El Primer Manament

No tindràs déus aliens.

Què vol dir això?

Més que a totes les coses, hem de témer i estimar Déu i confiar en Ell.

El Segon Manament

No diràs el nom del teu Déu en va.

Què vol dir això?

Hem de témer i estimar Déu de manera que no utilitzem el seu nom per a maleir, jurar, fetillar, mentir o enganyar, sinó que l’invoquem en totes les necessitats, l’adorem, alabem i li donem gràcies.

El Tercer Manament

Santificaràs el dia de repòs.

Què vol dir això?

Hem de témer i estimar Déu de manera que no menyspreem la predicació i la seva paraula, sinó que la considerem santa, l’escoltem i aprenguem amb gust.

El Quart Manament

Honoraràs el teu pare i la teva mare.

Què vol dir això?

Hem de témer i estimar Déu de manera que no menyspreem ni irritem els nostres pares i superiors, sinó que els honorem, els servim, obeïm, els amem i tinguem en alta estima.

El Cinquè Manament

No mataràs.

Què vol dir això?

Hem de témer i estimar Déu de manera que no fem cap mal al nostre proïsme al seu cos i vida, sinó que l’ajudem i fem prosperar en totes les necessitats de la seva vida.

El Sisè Manament

No cometràs adulteri.

Què vol dir això?

Hem de témer i estimar Déu de manera que portem una vida casta i decent en paraules i obres, i que cadascú estimi i honori el seu cònjuge.

El Setè Manament

No robaràs.

Què vol dir això?

Hem de témer i estimar Déu de manera que no furtem els diners o els béns del nostre proïsme, ni ens apoderem d’ells amb mercaderies o negocis falsos, sinó que l’ajudem a millorar i conservar els seus béns i mitjans de vida.

El Vuitè Manament

No parlaràs fals testimoni contra el teu proïsme.

Què vol dir això?

Hem de témer i estimar Déu de manera que amb mala intenció, ni traïm, ni calumniem, ni difamem el nostre proïsme, sinó que el disculpem, parlem bé d’ell i interpretem tot en el millor sentit.

El Novè Manament

No cobejaràs la casa del teu proïsme.

Què vol dir això?

Hem de témer i estimar Déu de manera que no tractem d’obtenir amb astúcia l’herència o casa del nostre proïsme, ni ens apoderem d’elles amb aparença de dret, sinó que l’ajudem i cooperem amb ell en la conservació del que li pertany.

El Desè Manament

No cobejaràs la dona del teu proïsme, ni el seu servent, criada, bestiar, ni cap cosa de la seva pertinença.

Què vol dir això?

Hem de témer i estimar Déu de manera que no sostraguem al proïsme la seva dona, els criats o animals, ni els allunyem, ni fem que l’abandonin, sinó que els instem a que romanguin amb ell i compleixin les seves obligacions.

Què diu Déu de tots aquests manaments en conjunt?

Diu així: “Jo, el Senyor el teu Déu, sóc un Déu gelós que visito el pecat dels pares als fills fins a la tercera i quarta generació dels que m’avorreixen. Però als que m’ estimen i guarden els meus manaments, els faig misericòrdia fins a milers de generacions”.

Què vol dir això?

Déu amenaça amb castigar tots els que traspassen aquests manaments. Per tant, hem de témer la seva ira i no actuar en contra dels esmentats manaments. En canvi, Ell promet gràcia i tot gènere de béns a tots els que els compleixen. Per tant, hem d’estimar-lo i confiar en Ell i actuar gustosos conforme els seus manaments.

Audio Missatge - M'adormo en pau...

2010-10-01T10:00:00.001+02:00

Click aquí si no tens el "plug-in" instal·lat

Audio Missatge - Fins si el pare o la mare m'abandonessin...

2010-09-30T13:45:00.000+02:00

Click aquí, si no tens el "plug-in" instal·lat

En qué creuen els Luterans?

2010-09-30T00:47:00.000+02:00

El Credo Apostòlic

"Crec en Déu Pare totpoderós, Creador del cel i de la terra.

I en Jesucrist, el seu únic Fill, Nostre Senyor, qui fou concebut per obra de l’Esperit Sant, va néixer de la verge Maria, va patir sota el poder de Ponci Pilat, fou crucificat, mort i sepultat, va baixar als inferns, al tercer dia va ressuscitar d’entre els morts, va pujar als cels i està assegut a la destra de Déu Pare totpoderós, des d’on vindrà per a jutjar els vius i els morts.

Crec en l’Esperit Sant, una santa església cristiana, la comunió dels sants, el perdó dels pecats, la resurrecció de la carn i la vida perdurable. Amén."

EXPLICACIÓ

Article Primer: La Creació

"Crec en Déu Pare totpoderós, Creador del cel i de la terra."

Què vol dir això?

Crec que Déu m’ha creat i també a totes les criatures; que m’ha donat cos i ànima, ulls, oïdes i tots els membres, la raó i tots els sentits i encara els sosté, i a més a més vestit i calçat, menjar i beure, casa i llar, esposa i fills, camps, bestiar i tots els béns; que em proveeix abundosament i a diari de tot el que necessito per a sustentar aquest cos i vida, em protegeix contra tot perill i em guarda i preserva de tot mal; i tot això per pura bondat i misericòrdia paternal i divina, sense que jo en cap manera ho mereixi ni sigui digne d’això. Per tot això he de donar-li gràcies, enaltir-lo, servir-lo i obeir-lo. Això és amb tota certesa la veritat.

Article Segon: La Redempció

"I en Jesucrist, el seu únic Fill, Nostre Senyor, qui fou concebut per obra de l’Esperit Sant, va néixer de la verge Maria, va patir sota el poder de Ponci Pilat, fou crucificat, mort i sepultat, va baixar als inferns, al tercer dia va ressuscitar d’entre els morts, va pujar als cels i està assegut a la destra de Déu Pare totpoderós, des d’on vindrà per a jutjar els vius i els morts."

Què vol dir això?

Crec que Jesucrist, veritable Déu engendrat del Pare a l’eternitat, i també veritable home nascut de la verge Maria, és el meu Senyor, que m’ha redimit a mi, home perdut i condemnat, i m’ha rescatat i conquistat de tots els pecats, de la mort i de la potestat del diable, no amb or o plata, sinó amb la seva santa i preciosa sang i amb la seva innocent passió i mort; i tot això ho va fer per a que jo fos d’Ell i visqués sota Ell al seu regne, i el servís en justícia, innocència i benaventurança eternes, així com Ell va ressuscitar de la mort i viu i regna eternament. Això és amb tota certesa la veritat.

Article Tercer: La Santificació

"Crec en l’Esperit Sant, una santa església cristiana, la comunió dels sants, el perdó dels pecats, la resurrecció de la carn i la vida perdurable. Amén."

Què vol dir això?

Crec que ni per la meva pròpia raó, ni per les meves pròpies forces sóc capaç de creure en Jesucrist, el meu Senyor, o venir a Ell; sinó que l’Esperit Sant m’ha cridat mitjançant l’evangeli, m’ha il·luminat amb els seus dons, i m’ha santificat i conservat en la veritable fe, de la mateixa manera com Ell crida, congrega, il·lumina i santifica tota la cristiandat a la terra, i la conserva unida a Jesucrist en la veritable i única fe: En aquesta cristiandat Ell em perdona tots els pecats a mi i a tots els morts i em donarà en Crist, juntament amb tots els creients, la vida eterna. Això és amb tota certesa la veritat.

oooOooo

Audio Missatge - El nostre pa...

2010-09-28T16:45:00.007+02:00

PRÒXIM CULTE A SANT SADURNÍ D'ANOIA (BARCELONA)

2010-09-21T22:10:00.001+02:00

El pròxim diumenge 26 de Setembre a les 11:30hs., i si Déu vol, l'esglèsia Luterana farà un Culte (Missa) a Sant Sadurní d'Anoia. El Culte serà celebrat al Casal d'Entitat situat al carrer Marc Mir, 15.
Sería una gran alegría poder comptar amb la teva assistència!

Ver mapa más grande

EL SENYOR ENS CONSOLA

2010-05-04T13:09:00.005+02:00

"Déu és el nostre castell de refugi, un defensor ferm en hores de perill."

Salms 46:1

"No et deixaré, no t'abandonaré."

Hebreus 13:5

"Als qui clamen al Senyor, ell els escolta i els treu de tots els perills."

Salms 34:18

"M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a curar els cors desfets..."

Isaïes 61:1

"Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, Pare entranyable i Déu de tot consol. 4 Ell ens conforta en totes les nostres adversitats, perquè nosaltres mateixos, gràcies al consol que rebem de Déu, sapiguem confortar els qui passen alguna pena."

2 Corintis 1:3-4

El seu rigor dura un instant; el seu favor, tota la vida.
Cap al tard tot eren plors, l'endemà són crits de joia.

Salms 30:5

Pròxim Culte a St. Sadurní

2010-04-22T10:38:00.006+02:00

Us anunciem que el pròxim 25 d'Abril les 11:30hs., celebrarem un ofici diví a St. Sadurní d'Anoia.
Com és habitual serà al Casal d'Entitats (c/ Marc Mir, 15).

Have You Seen Luther Anywhere? Help us track down copies of this statue

2010-01-27T11:55:00.001+01:00

Have You Seen Luther Anywhere? Help us track down copies of this statue

Posted using ShareThis

S'ACOSTA EL DIA DE LA REFORMA!

2009-09-25T16:42:00.000+02:00

Hola amics i germans,

D'aqui a pocs dies -el 31 d'Octubre- es celebrarà el 492 aniversari de la Reforma.

És una data que ens recorda la alliberació d'aquell cristianisme que estava sotmès sota un munt de doctrines humanes imposades pel Catolicisme Romà.

Déu va triar en Martí Luter com a líder indiscutible de la Reforma, tot i que abans que ell van existir altres reformadors però que no van poder expresar-se degut a la mà ferma de l'església Catòlica Romana. Generalment el destí d'aquest valents homes era la foguera...

El 31 d'octubre de 1517, el monjo agustí Martí Luter va clavar les seves 95 tesis contra la venda d'indulgències a la porta de l'església del castell de Wittenberg (Alemanya) i amb això es va donar el tret de sortida de la Reforma.

Però, Reforma de què?

En Martí Luter va tenir la intenció de modificar o eliminar aquelles doctrines de l'església Catòlica Romana que no concordaven amb la Paraula de Déu (la Bíblia). Ell no volia separar o destruir l'església Catòlica Romana, sinó REFORMAR-LA i situar-la en el bon camí conforme a les veritats revelades a la Bíblia.

Estava clar que, sota una organització eclesiàstica jeràrquica, aquest monjo agustí (en Luter) es trobaria amb moltes dificultats a l'hora de exposar les veritats bíbliques. I es que aquestes veritats anaven en contra de doctrines imposades pels Papes.

Com a exemple podríem anomenar la venda d'indulgencies. Les indulgencies eren "certificats" que es venien (a canvi de diners) per aconseguir, durant un temps determinat, el perdó de pecats. A la pràctica, només servien per engreixar les arques de l'església.

En Luter va ser un gran lluitador en favor de la llibertat cristiana. Ell va comptar amb la ajuda de Déu en aquesta dura i revolucionaria etapa del cristianisme.

PROJECCIÓ DE LA PEL·LICULA "LUTERO"

2009-09-25T16:19:00.000+02:00

Amb motiu del "Día de la Reforma", el pròxim diumenge 25 d'Octubre, es projectarà la pel·lícula "Lutero" (protagonitzada per Joseph Fiennes).
Si vols venir a verure-la, vine al Casal d'Entitats de Sant Sadurní d'Anoia (c/ Marc Mir, 15).
La funció començarà a les 10:15hs. del matí. Tot seguit, a les 12:30, hi haurà un Culte (missa).

CULTE A ST. SADURN D'ANOIA + + + DIUMENGE 25 D'OCTUBRE

2009-09-24T16:11:00.002+02:00

Us anunciem que el pròxim 25 d'octubre a les 12:30hs., si Déu ho vol, celebrarem un culte a St. Sadurní d'Anoia.
Com és habitual serà al Casal d'Entitats (c/ Marc Mir, 15).

CULTE A ST. SADURNÍ D'ANOIA + + + DIUMENGE 20 DE SETEMBRE

2009-09-18T22:37:00.000+02:00

Us anunciem que el pròxim diumenge celebrarem un culte a St. Sadurní d'Anoia.
Com és habitual, es celebrarà a la Sala d'Actes del Casal d'Entitats (carrer Marc Mir, 15)

Us hi esperem!

"A CAPELLA CHOIR" CONQUESTA EL COR DELS SADURNINENCS

2009-09-01T19:37:00.005+02:00

Memorable actuació de la coral de la Universitat Concòrdia de Nebraska

La tarda i la nit de dissabte, coincidint amb el Dia de la Independència dels Estats Units, Sant Sadurní va tenir regust nordamericà gràcies a la visita i l’actuació de la University A Capella Choir, l’excel·lent coral de la Universitat Concòrdia de Nebraska. L’estada dels cantaires a la vila va començar amb una recepció al saló de plens de l’Ajuntament, que va tenir lloc a les 5 de la tarda, i durant la qual la University A Capella Choir ja van impressionar a tothom amb les seves veus interpretant una cançó i l’himme dels Estats Units, per commemorar la diada del 4 de juliol. L’alcalde, Joan Amat, acompanyat d’alguns membres del consistori, els hi va donar la benvinguda i els va fer entrega de diversos obsequis. A més dels cantaires i el seu director, Kurt von Kampen, la coral nordamericana es va desplaçar a la vila acompanyada del president de la Universitat Concòrdia de Nebraska, el reverend Brian L. Friedrich. També van assistir a la recepció, el reverend luterà Gustavo Lavia, resident a Madrid, la presidenta de la Coral Sant Sadurní, Marta Cabré, i l’autèntic promotor de la inclusió de Sant Sadurní en la gira europea d’aquesta prestigiosa coral, Santiago Keinbaum, de l’Església Luterana de Sant Sadurní. L’acte de l’Ajuntament es va cloure amb una foto de família a la porta de la casa de la vila acompanyats de la parella de gegants de Sant Sadurní.

El plat fort de l’estada a la vila de la coral d’aquesta universitat luterana va ser el concert que van oferir a la sala d’actes de l’Ateneu aquell mateix vespre. Van ser dues hores de música sublim que va commoure a tots els assistents i que serà recordada com una de les millors actuacions de cant coral que s’hagin fet mai a Sant Sadurní. El repertori va incloure espirituals negres, moltes cançons de temàtica sacra i la interpretació, acompanyats de la Coral Sant Sadurní, d’alguns temes en català, com ara el mític Cant dels Ocells. L’actuació es va cloure amb tots els cantaires de la University A Capella Choir rodejant el pati de butaques de la platea i cantant l’himme dels Estats Units amb la mà al cor. Abans ja havien obsequiat al públic amb una cançó dedicada a Sant Sadurní que havia composat Santiago Keinbaum. Entre el públic, a més de l’alcalde i altres autoritats, i havia una emocionada Núria Feliu.
La coral nordamericana, que diumenge encara va participar en la missa de l’Església Luterana de Sant Sadurní, actuarà aquest estiu a una important competició internacional de corals que tindrà lloc a Àustria. En la seva gira per l’Estat espanyol, a més de Sant Sadurní, ha actuat a Móstoles (Madrid), Sevilla i Villarrubia (Còrdova).

GRAN CONCERT - A CAPPELLA CHOIR

2009-05-16T00:54:00.004+02:00

CONCERT ÚNIC A ST. SADURNÍ D'ANOIA

El pròxim 4 DE JULIOL a les 20:00hs. a el Teatre ATENEU de St. Sadurní d'Anoia, tindrà lloc el concert que la coral A Cappella oferirà als habitants de St. Sadurní i a tots aquells que s'hi acostin.

Serà un concert molt especial ja que -d'entre altres motius- també comptarem amb la participació de la CORAL ST. SADURNÍ.

Ens deleitaràn amb un repertori de música religiosa. Aquest repertori serà cantat en espanyol, anglès i català.

Es un plaer poder anunciar que el director de la coral A Cappella, el senyor KURT VON KAMPEN, va compondre una cançó que està dedicada a la vila de St. Sadurní d'Anoia. El títol de la cançó és "AIXÍ ÉS SANT SADURNÍ".

La coral A Cappella pertanya a una de les moltes universitats luteranes que hi han als Estats Units, per ser precisos pertanyen a la UNIVERSITAT CONCORDIA (NEBRASKA)
Porten més de seixanta anys actuant arreu del món i rebent premis. Per posar un parell d'exemples, ells van actuar al OPERA HOUSE de SIDNEY i també van participar a la darrera COMPETICIÓ INTERNACIONAL DE CORALS que es va celebrar a Viena fa ja uns quatre anys: van quedar tercers. Aquest any tornen a Austria per participar d'aquesta competició.

QUEDEU TOTS CONVOCATS A GAUDIR D'AQUEST CONCERTÀS!!!

Els Luterans

2008-06-05T14:10:00.002+02:00

Ja han passat quasi cinc-cents anys des que l’església cristiana fou renovada després d’un llarg període de corrupció, abusos i feblesa. El procés mitjançant el qual Déu va portar a terme aquella restauració és conegut a la història com “La Reforma”. L’instrument utilitzat per a la seva execució fou la Paraula de Déu; i el principal agent humà fou Martí Luter.

Els ensenyaments de la Reforma no eren nous, sinó que eren les veritats eternes de Déu, com són revelades a la Bíblia. Aquestes veritats també han estat preservades i són presentades avui al món en tota la seva integritat per l’Església Luterana.

L’Església Luterana, fonamentada sobre les doctrines de la Bíblia, no és una nova organització, no és una mera secta o denominació, sinó que és l’antiga església cristiana, en la manera en la que els apòstols la van concebre als seus orígens, però en la seva forma i aparença actuals.

BREU HISTÒRIA DE LA REFORMA

2008-05-10T13:43:00.001+02:00

Història de la Reforma

"El just per la fe viurà" Ro. 1:17

Als seus inicis, l’Església cristiana va patir la sanguinolenta persecució de jueus i romans. L’any 313 l’emperador Constantí I va decretar la tolerància del cristianisme. Va cessar la persecució externa, però el diable va atacar l’Església corrompent la doctrina. Tradicions humanes i falsos ensenyaments del Papa de Roma van ocultar les veritats bíbliques. Va haver-hi diversos intents de reforma, però van ser aixafats pel poder papal.

El 10 de novembre de 1483 va néixer Martí Luter, a Eisleben, Alemanya. Va ser batejat el dia següent. Els seus pares volien que estudiés advocacia. Així, als 18 anys d’edat, el 1501, Luter es va matricular a la universitat d’ Erfurt. Allà va obtenir el batxillerat en filosofia i la mestria en arts. Però Luter buscava intensament la pau per a la seva ànima i després d’un greu accident va decidir fer-se monjo. El 17 de juliol de 1505, en lloc de dedicar-se a l’estudi de la jurisprudència, va ingressar al convent dels Agustins. Deixava el món per a consagrar-se a Déu i buscar la salvació, seguint el que es considerava “el camí més segur al cel”.

Des de petit Luter havia après a tenir-li por a Déu i al seu Judici. A l’Església s’ensenyava que la salvació s’abastava per medi de les bones obres i sacrificis personals. Però ni complint escrupulosament les regles i normes monàstiques, ni castigant el seu cos, va trobar la pau amb Déu.

El 1507 va ser ordenat sacerdot. Més tard es va donar compte de que el “sacrifici” de la missa, no ordenat per Déu sinó pel Papa, és un sacrilegi.

El 1508 va ser nomenat professor de filosofia i el 1509 professor de les Sagrades Escriptures, a la universitat de Wittemberg. El 1511 va pelegrinar a Roma. Allà va venerar relíquies i va visitar santuaris. Però va tornar desil·lusionat per la idolatria i el comerç a l’Església. Al tornar, després d’estar malalt, es va dedicar amb renovat entusiasme a l’estudi de la Bíblia. El 1512 el van nomenar Doctor en Teologia.

Estudiant fidelment la paraula de Déu, Luter va trobar la pau que tant necessitava. Va comprendre que som salvats per gràcia, pels mèrits de Crist, per medi de la fe (Efesis 2:8-10; Romans 3:28). “El just per la fe viurà”, no per les obres (Romans 1:17; Habacuc 2:4). Déu perdona perquè ja va castigar el seu Fill en lloc nostre. La fe en Crist com el nostre Salvador és el medi pel qual rebem vida eterna. La fe sola salva, però la fe mai està sola. La veritable fe sempre produeix fruits.

A Roma, mentrestant, Lleó X requeria grans sumes de diners, pel sosteniment de la cort papal, obres culturals, empreses polítiques i per a acabar la construcció de la basílica de Sant Pere.

Per a reunir els diners necessaris el Papa va posar a la venta les “indulgències”, o sigui, un fals perdó de Déu. S’enganyava la gent fent-li creure que així es lliuraven del càstig al purgatori. A Alemanya es va destacar per la seva barra un monjo anomenat Tetzel. “Ni bé la moneda sona al fons de l’arca, l’ànima surt volant fora del purgatori”, deia.

Basant-se a la Bíblia, Luter es va oposar a la venta d’indulgències. El 31 d’octubre de 1517 va clavar a les portes de la catedral de Wittemberg un pergamí amb 95 tesis, invitant els interessats a debatre aquells temes, per amor a la veritat. Entre d’altres coses, deien: “No es pot comprar el perdó a Déu, tot i que el mateix Papa empenyi la seva ànima; per què el Papa no buida el purgatori per amor cristià?; Qualsevol cristià veritablement penedit té dret al ple perdó de Déu, per medi de la fe en Crist; el veritable tresor de l’Església és el sacrosant evangeli de la glòria i de la gràcia de Déu”.

Les 95 tesis van ser impreses i es van distribuir per tota Europa. Hi havia molt descontent pels abusos de la tirania papal; eren molt necessaris profunds canvis, al cap i els membres de l’Església. Anunciada per martellades, la Reforma havia començat.

El 1518 un enviat del Papa, Caietà, va fracassar en el seu intent de forçar Luter per a que es retractés del que havia escrit. El 1519 el propi cambrer del Papa, Carles de Miltitz, va tractar de convèncer-lo, sense èxit, amb falagueries i sentimentalismes. A mitjans de 1519, a Leipzig, Luter va debatre públicament amb Joan Eck, un famós professor. Se’l va acusar d’heretge, però Luter va demostrar que moltes doctrines i pràctiques de l’Església eren contraries a la voluntat de Déu.

Com que Luter es negava a canviar les seves creences i ensenyaments, el 15 de juny de 1520 el Papa Lleó X va decretar l’excomunió de Martí Luter (bula Exsurge Domine).

La bula papal donava 60 dies a Luter per a que es retractés. Els seus llibres havien de ser cremats i els que l’ajudessin caurien sota maledicció. Luter va rebre el decret d’excomunió el 10 d’octubre. “Aquesta bula condemna Crist mateix... em sento molt més lliure ara... em dono compte que el Papa és l’anticrist”, va comentar. El 10 de desembre va cremar públicament la bula papal, així com estaven cremant els seus escrits. En una altra bula promulgada l’any següent, el Papa ratificava l’excomunió a Luter, el posava sota “anatema” a ell i els seus seguidors, anomenant-los “luterans” per primer cop.

Durant anys Luter havia perdut, sense èxit, que es fes un concili general de l’Església, per a aconseguir la veritable unitat, en base a la doctrina bíblica. L’emperador Carles V (Carles I d’Espanya) necessitava la unitat de l’imperi i el recolzament polític d’Alemanya, degut a la seva rivalitat amb el rei de França i el perill d’invasió dels turcs. La Reforma estava causant divisions. Per això, quan el Papa va haver condemnat Luter, l’emperador va ordenar que el portessin a la ciutat de Worms, per a jutjar-lo. Felip Melanchton, un il·lustre teòleg de la causa de la Reforma, el va acompanyar.

El 17 d’abril de 1521 es van reunir més de 200 prínceps i senyors de l’imperi, 30 bisbes i l’emperador, per a la gran assemblea. Davant la màxima autoritat mundial de l’època, un simple monjo, sostingut només per la seva fe en la paraula de Déu. “A menys que se’m convenci amb testimonis trets de les Escriptures, o amb raons evidents i clares... no vull ni puc retractar-me de res, doncs anar contra la consciència no és just ni segur. He em aquí, no puc fer una altra cosa. Què Déu m’ajudi!” va dir Luter, quan se’l va preguntar si se’n penedia o no dels seus ensenyaments.

Davant d’aquesta resposta, l’emperador el va declarar heretge. El 26 de maig es va publicar un edicte declarant que els seus llibres havien de cremar-se. També condemnava com a heretges els seus seguidors, els béns dels quals podien ser confiscats. A Luter li van donar 30 dies per a sortir de l’imperi. Passat aquest termini, qualsevol el podia matar.

Poc després de la dieta de Worms, el 26 d’abril de 1521 Luter va partir rumb a Wittemberg. Però el príncep elector de Sajonia, Frederic el Savi, el va fer “segrestar” i el va ocultar al castell de Watburg. Allà, sota el pseudònim de “cavaller Jordi”, el Reformador va viure pacíficament diversos mesos. En aquest temps, entre d’altres obres, va traduir el Nou Testament a l’idioma alemany, per a que el poble pogués llegir la paraula de Déu.

Melanchton, Carlstadt i Zwinglio eren clergues que van liderar els seguidors de Luter a Wittemberg, durant la seva absència. Tot i que mantenien correspondència secreta amb el Reformador, no van poder evitar disturbis i abusos. El 4 de desembre de 1521 Martí Luter va aparèixer als carrers de Wittemberg, a risc de perdre la seva vida. Des del púlpit va predicar contra la violència i el fanatisme.

Des d’aleshores Luter va romandre com a pastor a Wittemberg. Va tenir que enfrontar els reformadors fanàtics i extremistes; els camperols que, malinterpretant la Reforma es van rebel·lar contra les autoritats (1525); i al poder papal que procurava aixafar la fe evangèlica. Basant-se només en la paraula de Déu, i acceptant únicament les tradicions religioses que no contradeien la voluntat de Déu, va ser consolidant la doctrina i pràctica de l’Església Evangèlica.

El Sant Sopar va ser administrat sota les dues espècies, pa i vi, prèvia exhortació al penediment i invitació a la fe en Crist. El 1529 Luter va debatre amb el reformador suís Zwinglio, a Magburg, defenent la presència real del cos i la sang de Crist, a, amb i sota el pa i el vi del Sant Sopar.

El sermó bíblic, proclamant amb tota claredat i puresa l’Evangeli de la justificació pels mèrits de Crist, per medi de la fe, era la part més important del culte, juntament amb els sagraments del baptisme i del sant sopar. Però també els himnes es van convertir en una eina essencial per a la edificació de l’Església. Luter va adaptar i composar molts himnes. El 1524 es va publicar el primer himnari.

Luter va ser un prolífic escriptor. Va escriure desenes de llibres per a difondre la fe i servir l’Església. El 1529 va publicar el Catecisme menor, per a la instrucció de nens, joves i membres en general.

El 13 de juny de 1525 Martí Luter es va casar públicament amb una ex monja, Catalina Von Bora, separant-se definitivament de les institucions papals. La feliç llar del Reformador, sobre el qual també va pesar la creu domèstica, va ser beneïda amb sis fills.

L’emperador Carles V va convocar una Dieta a la ciutat alemanya d’Augsburg, per a que catòlics i luterans exposessin les seves doctrines i tractessin d’aconseguir un acord. A Luter no se’l va permetre assistir. El 25 de juny de 1530 va ser llegida públicament i davant l’emperador la “Confessió d’Augsburg”. Escrita per Melanchton i firmada pels prínceps evangèlics, expressava amistosament la fe bíblica, condemnat les falses doctrines. Tot i que no va haver acord doctrinal entre els teòlegs, es va avançar en el reconeixement de la llibertat religiosa. La confessió d’Augsburg continua sent un dels principals documents que expressen la fe evangèlica luterana.

Els prínceps que estaven d’acord amb les doctrines de Luter van entregar la Confessió a l’emperador. Com que no volien acceptar els ensenyaments del Papa, es va aprofundir la separació amb l’Església Romana. Però va haver que esperar molt de temps i lluitar àrduament fins a aconseguir la tolerància del luteranisme, de part del govern imperial. El 25 de setembre de 1555 es va pactar la pau a Augsburg, permetent que els prínceps decidissin quina religió es permetria al seu territori. Perseverant fermes a la fe, els evangèlics van anar conquistant penosament la llibertat de culte, per a que cadascú pugui professar la seva religió d’acord a la seva consciència.

Els ensenyaments bíblics de Luter es van difondre per Europa i per tot el mon. Actualment hi ha al voltant de 60.000.000 de luterans.

Martí Luter va morir als 62 anys a Eisleben, el seu poble natal. Estava allà per ajudar a solucionar un conflicte. Durant diversos anys va patir diverses dolences. La seva salut era dèbil. La matinada del 18 de febrer de 1546 es va despertar sentint un fred inusual. Els seus amics, el doctor Justus Jonas i el pastor de Mansfeld, Miquel Coelius van acudir al seu llit de mort i li van preguntar: Vols morir creient en Jesucrist i les seves doctrines, que has predicat?” Luter va contestar amb un clar “Sí”. Aquesta va ser la seva última paraula. Anteriorment havia recitat versicles bíblics i havia pregat diverses vegades: “A les teves mans encomano el meu esperit; tu m’has redimit, oh Jehovà, Déu de veritat” (Sal. 31:5).

“Si romanen a la meva paraula, seran veritablement els meus deixebles; i coneixeran la veritat, i la veritat els farà lliures” (Jn. 8:31,32)

Text: Marcos Berndt

LES 95 TESIS

2008-03-10T13:32:00.000+01:00

LES 95 TESIS

Quan nostre Senyor i Mestre Jesucrist va dir: “Feu penitència...”, va voler que tota la vida dels creients fos penitència.

Aquest terme no pot entendre’s en el sentit de la penitència sagramental (és a dir, d’aquella relacionada amb la confessió i satisfacció) que es celebra pel ministeri dels sacerdots.

Tot i així, el vocable no apunta només a una penitència interior; ans bé, una penitència interna és nul·la si no obra exteriorment diverses mortificacions de la carn.

En conseqüència, subsisteix la pena mentre perdura l’odi al propi jo (és a dir, la veritable penitència interior), el que significa que ella continua fins a l’entrada al regne dels cels.

El Papa no vol ni pot remetre cap culpa, només aquella que ell ha imposat, sigui pel seu arbitri, sigui amb conformitat als cànons.

El Papa no pot remetre cap culpa, sinó declarant i testimoniant que ha estat remesa per Déu, o remetent-la amb certesa en els casos que s’ha reservat. Si aquests fossin menyspreats, la culpa subsistirà íntegrament.

De cap manera Déu remet la culpa a ningú, sense que al mateix temps l’humiliï i el sotmeti en totes les coses al sacerdot, el seu vicari.

Els cànons penitencials han estat imposats únicament als vivents i res ha de ser imposat als moribunds basant-se als cànons.

Per això, l’Esperit Sant ens beneficia en la persona del Papa, qui als seus decrets sempre fa una excepció en cas de mort i de necessitat.

Malament i amb malaptesa procedeixen els sacerdots que reserven als moribunds penes canòniques al purgatori.

Aquesta zitzània, la de transformar la pena canònica en pena pel purgatori, sembla per cert haver estat sembrada mentre els bisbes dormien.

Antigament les penes canòniques no s’imposaven després sinó abans de l’absolució, com a proba de la veritable contrició.

Els moribunds són absolts de totes les seves culpes a causa de la mort i ja són morts per a les lleis canòniques, quedant de dret exemptes d’elles.

Una puresa o caritat imperfectes porten amb sí pel moribund, necessariament, gran por; el qual és més gran quant menor siguin aquelles.

Aquest temor i horror són suficients per sí sols (per no parlar d’altres coses) per a constituir la pena del purgatori, donat que són molt a prop de l’horror de la desesperació.

Sembla ser que l’infern, el purgatori i el cel difereixen entre sí com la desesperació, la quasi desesperació i la seguretat de la salvació.

Sembla necessari per a les ànimes del purgatori que a mesura que disminueixi l’horror, augmenti la caritat.

I no sembla provat, sigui per la raó o per les Escriptures, que aquestes ànimes estiguin excloses de l’estat de mèrit o del creixement en la caritat.

I tampoc sembla provat que les ànimes al purgatori, almenys en la seva totalitat, tinguin plena certesa de la seva benaventurança ni en el cas de que nosaltres puguem estar completament segurs d’això.

Per tant, quan el Papa parla de remissió plenària de totes les penes, significa simplement el perdó de totes elles, sinó només el d’aquelles que ell mateix va imposar.

En conseqüència, erren aquells predicadors d’indulgències que afirmen que l’home és absolt alhora que estalvi de tota pena, a causa de les indulgències del Papa.

De manera que el Papa no remet cap pena a les ànimes del purgatori que, segons els cànons, elles havien d’haver pagat en aquesta vida.

Si a algú se li pot concedir en tot sentit una remissió de totes les penes, és segur que això només es pot atorgar als més perfectes, és a dir, a molt pocs.

Per aquesta raó, la major part de la gent és necessariament enganyada per aquesta indiscriminada i jactanciosa promesa de l’alliberació de les penes.

El poder que el Papa té universalment sobre el purgatori, qualsevol bisbe o cura el posseeix en particular sobre la seva diòcesi o parròquia.

Molt bé procedeix el Papa al donar la remissió a les ànimes del purgatori, no en virtut del poder de les claus (que no posseeix), sinó per via de la intercessió.

Mera doctrina humana prediquen aquells que asseveren que tan d’hora sona la moneda que es posa a la caixa, l’ànima surt volant.

Cert és que, quan al cascavellejar, la moneda cau a la caixa, el lucre i l’avarícia poden anar en augment, però la intercessió de l’Església depèn només de la voluntat de Déu.

Qui sap, potser, si totes les ànimes del purgatori desitgen ser redimides? Hem de recordar el que, segons la llegenda, va esdevenir amb Sant Severí i Sant Pascal.

Ningú està segur de la sinceritat de la seva pròpia contrició i molt menys de que hagi obtingut la remissió plenària.

És molt estrany l’home veritablement penitent, tant estrany com el que realment adquireix indulgències; és a dir, que el tal és raríssim.

Seran eternament condemnats juntament amb els seus mestres, aquells que creguin estar segurs de la seva salvació mitjançant una carta d’indulgències.

Ens hem de cuidar molt d’aquells que afirmen que les indulgències del Papa són d’inestimable do diví pel qual l’home és reconciliat amb Déu.

Doncs aquelles gracies de perdó només es refereixen a les penes de la satisfacció sagramental, les quals han estat establides pels homes.

Prediquen una doctrina anticristiana aquells que ensenyen que no és necessària la contrició pels que rescaten ànimes o confessionalia.

Qualsevol cristià veritablement penedit té dret a la remissió plenària de pena i culpa, tot i sense carta d’indulgències.

Qualsevol cristià vertader, sigui que estigui viu o mort, té participació en tots els béns de Crist i de l’Església; aquesta participació li ha estat concedida per Déu, tot i sense cartes d’indulgències.

No obstant, la remissió i la participació atorgades pel Papa no s’han de menysprear de cap manera, per què, com ja he dit, constitueixen un anunci de la remissió divina.

És dificilíssim fins i tot pels teòlegs més brillants, enaltir al mateix temps, davant el poble la prodigalitat de les indulgències i la veritat de la contrició.

La veritable contrició busca i ama les penes, però la profusió de les indulgències relaxa i fa que les penes siguin odiades; com a mínim, dóna ocasió per a això.

Les indulgències apostòliques s’han de predicar amb cautela per a que el poble no cregui equivocadament que han de ser preferides a les altres bones obres de caritat.

S’ha d’ensenyar els cristians que no és la intenció del Papa, de cap manera, que la compra d’indulgències es compari amb les obres de misericòrdia.

S’ha d’instruir els cristians que aquell que socorre el pobre o ajuda l’indigent, realitza una obra major que si comprés indulgències.

Perquè la caritat creix per obra de caritat i l’home arriba a ser millor; en canvi, no ho és per les indulgències, sinó com a molt, alliberat de la pena.

S’ha d’ensenyar els cristians que el que veu un indigent i, sense prestar-li atenció, dóna els seus diners per a comprar indulgències, el que obté en veritat no són les indulgències papals, sinó la indignació de Déu.

S’ha d’ensenyar els cristians que, si no són omplerts de béns superflus,estan obligats a retenir el necessari per a casa seva i de cap manera malgastar-ho en indulgències.

S’ha d’ensenyar els cristians que la compra d’indulgències queda lliurada a la pròpia voluntat i no constitueix obligació.

S’ha d’ensenyar els cristians que, a l’atorgar indulgències, el Papa tant més necessita una oració fervent per la seva persona, abans que diners en efectiu.

S’ha d’ensenyar els cristians que les indulgències papals són útils si en elles no posen la seva confiança, però molt nocives si, a causa d’elles, perden el temor de Déu.

S’ha d’ensenyar els cristians que si el Papa conegués les exaccions dels predicadors d’indulgències, preferiria que la basílica de Sant Pere es reduís a cendres abans que construir-la amb la pell, la carn i els ossos de les seves ovelles.

S’ha d’ensenyar els cristians que el Papa estaria disposat, com és el seu deure, a donar del seu peculi a moltíssims d’aquells als quals els pregoners d’indulgències van sostreure els diners tot i que per a això hagués de vendre la basílica de Sant Pere, si fos necessari.

Vana és la confiança en la salvació per medi duna carta d’indulgències, tot i que el comissari i fins i tot el mateix Papa posessin la seva pròpia ànima com a penyora.

Són enemics de Crist i del Papa els que, per a predicar indulgències, ordenen suspendre per complet la predicació de la paraula de Déu en d’altres esglésies.

S’ofèn la paraula de Déu, quan en un mateix sermó es dedica tant o més temps a les indulgències que a ella.

Ha de ser la intenció del Papa que si les indulgències (que molt poc signifiquen) es celebren amb una campana, una processió i una cerimònia, l’evangeli (que és el més important) s’hagi de predicar amb cent campanes, cent processons i cent cerimònies.

Els tresors de l’església, d’allà on el Papa distribueix les indulgències, no són ni suficientment esmentats ni coneguts entre el poble de Déu.

Que en tot cas no són temporals resulta evident pel fet que molts dels pregoners no els malgasten, sinó més bé els atresoren.

Tampoc són els mèrits de Crist i dels sants, perquè aquests sempre obren, sense la intervenció del Papa, la gràcia de l’home interior i la creu, la mort i l’infern de l’home exterior.

Sant Llorenç va dir que els tresors de l’església eren els pobres, però parlava utilitzant el terme en el sentit de la seva època.

No parlem exageradament si afirmem que les claus de l’església (donades pel mèrit de Crist) constitueixen aquest tresor.

És clar, doncs, que per a la remissió de les penes i dels casos reservats, basta amb la sola potestat del Papa.

El veritable tresor de l’església és el sacrosant evangeli de la glòria i de la gràcia de Déu.

Però aquest tresor és, amb raó, molt odiat, donat que fa que els primers siguin darrers.

En canvi, el tresor de les indulgències, amb raó, és summament grat, per què fa que els darrers siguin primers.

Per això, els tresors de l’evangeli són xarxes amb les quals en altres temps es pescava homes posseïdors de béns.

Els tresors de les indulgències son xarxes amb les quals ara es pesquen les riqueses dels homes.

Respecte de les indulgències que els predicadors pregonen amb gràcies màximes, s’entén que efectivament ho són en tant que proporcionen guanys.

No obstant, són les gràcies més petites en comparació amb la gràcia de Déu i la pietat de la creu.

Els bisbes i cures estan obligats a admetre amb tota reverència als comissaris de les indulgències apostòliques.

Però tenen el deure de vigilar amb tots els seus ulls i escoltar amb totes les seves oïdes, per a que aquests homes no prediquin els seus propis somnis malgrat allò que el Papa els ha encomanat.

Aquell qui parla contra la veritat de les indulgències apostòliques, sigui anatema i maleït.

Però aquell qui es preocupa pels excessos i demesies verbals dels predicadors d’indulgències, sigui beneït.

Així com el Papa justament fulmina excomunió contra els qui maquinen alguna cosa, amb qualsevol engany de venta en perjudici de les indulgències.

Tant més es tracta de condemnar els qui sota pretext de les indulgències, intriguen en perjudici de la caritat i la veritat.

És un disbarat pensar que les indulgències del Papa siguin tan eficaces com per a que puguin absoldre, per a parlar de quelcom impossible, un home que hagi violat la mare de Déu.

Diem pel contrari, que les indulgències papals no poden esborrar el més lleu dels pecats venials, en concerneix la culpa.

Afirmar que si Sant Pere fos Papa avui, no podria concedir majors gràcies, constitueix una blasfèmia contra Sant Pere i el Papa.

Sostenim, pel contrari, que l’actual Papa, com qualsevol altre, disposa de majors gràcies, saber: l’evangeli, les virtuts espirituals, els dons de sanitat, etc., com es diu a 1ª de Corintis 12.

És blasfèmia asseverar que la creu amb les armes papals cridanerament erecta, equival a la creu de Crist.

Tindran que rendir comptes els bises, cures i teòlegs, al permetre que tals xerrades es proposin al poble.

Aquesta arbitrària predicació d’indulgències fa que ni tan sols, ni per a persones cultes, resulti fàcil salvar el respecte que es deu al Papa, davant les calumnies o preguntes indubtablement subtils dels laics.

Per exemple: Per què el Papa no buida el purgatori a causa de la santíssima caritat i la molt urgent necessitat de les ànimes, la qual seria la més justa de totes les raons si ell redimeix un nombre infinit d’ànimes a causa dels molt miserables diners per a la construcció de la basílica, el qual és un motiu completament insignificant?

De la mateixa manera: Per què subsisteixen les misses i aniversaris pels difunts i per què el Papa no torna o permet retirar les fundacions instituïdes en benefici d’ells, donat que ja no és just orar pels redimits?

De la mateixa manera: Què és aquesta nova pietat de Déu i del Papa, segons la qual concedeixen al pecador i a l’enemic de Déu, per mitjà dels diners, redimir una ànima pia i amiga de Déu, i per què no la redimeixen més bé, a causa de la necessitat, per gratuïta caritat cap a aquesta mateixa ànima pia i amada?

De la mateixa manera: Per què els cànons penitencials que de fet i pel desús des de fa temps estan abrogats i morts com a tals, es satisfan no obstant fins avui per la concessió d’indulgències, com si estiguessin en plena vigència?

De la mateixa manera: Per què el Papa, la fortuna del qual és avui més abundosa que la dels més opulents rics, no construeix tant sols una basílica de Sant Pere dels seus propis diners, en lloc de fer-ho amb el dels pobres creients?

De la mateixa manera: Què és el que remet el Papa i què participació concedeix als que per una perfecta contrició tenen ja dret a una remissió i participació plenàries?

De la mateixa manera: Quin bé major podria fer-se a l’església si el Papa, com ho fa ara un cop, concedís aquestes remissions i participacions cent cops per dia a qualsevol dels creients?

Donat que el Papa, per mitjà de les seves indulgències, busca més la salvació de les ànimes que els diners, Per què suspèn les cartes i indulgències ja anteriorment concedides, si són igualment eficaces?

Reprimir aquests sagaços arguments dels laics només per la força, sense desvirtuar-los amb raons, significa exposar l’Església i el Papa a la burla dels seus enemics i contribuir a la dissort dels cristians.

Per tant, si les indulgències es prediquessin segons l’esperit i la intenció del Papa, totes aquestes objeccions es resoldrien amb facilitat o més bé no existirien.

Que se’n vagin, doncs tots aquells profetes que diuen al poble de Crist: “Pau, pau”; i no hi ha pau.

Que prosperin tots aquells profetes que diuen al poble: “Creu, creu” i no hi ha creu.

És necessari exhortar els cristians que s’esforcin per a seguir a Crist, el seu cap, a través de penes, morts i infern.

I a confiar que entraran al cel a través de moltes tribulacions, abans que per d’il·lusòria seguretat de pau.

(Wittenberg, 31 d’octubre de 1517)